W. A. Mozart
BIOGRAFIA
Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791)[1] fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental.[2] La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.
Les primeres gires per Europa el van fer famós i el van familiaritzar amb els estils musicals europeus, que després va sintetitzar en les seves obres. Va ser el primer compositor important que va intentar establir una carrera musical «independent». Al costat de Haydn i Beethoven, forma part de l'escola de Viena.
Per saber-ne més
A la seva mort, es va propagar el rumor que Mozart havia mort enverinat per Antonio Salieri, que suposadament odiava el seu geni musical. Això va servir d'inspiració per a l'òpera Mozart i Salieri, de Rimski-Kórsakov, per a la petita obra de teatre del mateix nom del cèlebre escriptor rus Puixkin i per a l'obra teatral Amadeus, de Peter Shaffer (en la qual es basa la pel·lícula Amadeus de Milos Forman, protagonitzada per Tom Hulce). Tanmateix, hi ha diversos fets que contradiuen aquest nivell de rivalitat: el 1788, quan Salieri va ser nomenat Kapellmeister, en lloc de proposar per a l'ocasió una de les seves òperes va preferir reeditar Les Noces de Fígaro, i a més, tres anys abans, el 1785, Salieri i Mozart havien compost conjuntament, una cantata per a veu i piano, amb lletra de Lorenzo Da Ponte, per celebrar el retorn a escena de la cantant Nancy Storace. Aquesta obra s'havia donat per perduda en no trobar-se'n cap exemplar, però el 10 de gener del 2016 es va fer pública la troballa d'una còpia impresa de lletra i música per part del musicòleg i compositor Timo Jouko Herrmann, especialista en Antonio Salieri.[5][6]
Una altra de les llegendes sobre l'enverinament apunta els seus germans de lògia maçònica, pel fet que hauria revelat massa secrets en el llibret i la música del seu singspiel La flauta màgica.
LA LLEGENDA
L'OBRA
La producció de Mozart és extraordinàriament extensa; s'ha afirmat que cap altre compositor no ha assolit tal mestria en tants mitjans diferents, encara que les seves òperes són les que realment tanquen la clau de l'essència del seu estil. Basant-se en les reformes operístiques de Gluck, Mozart va combinar una vívida caracterització vocal amb l'èmfasi en l'expressivitat i el timbre orquestral per aconseguir una concepció molt més dramàtica de la plantejada fins llavors.
La seva música, de formes ja fortament consolidades, poques vegades ha estat considerada revolucionària, però al públic de l'època, sens dubte, li va resultar difícil apreciar algunes de les seves obres, especialment a causa dels sorprenents contrasts, complexitat i harmonia de vegades dissonant. Mozart va assimilar els estils musicals europeus més importants quan era nen, per la qual cosa la seva obra posterior va fusionar la lírica italiana, la brillantor francesa i els procediments de composició centreeuropeus, amb un sentit natural de la simetria, que ha acabat per personificar el refinament clàssic.
La llista d'obres de Mozart va ser catalogada per Ludwig von Köchel el 1832 en el Köchel Verzeichnis. Està formada per 626 opus (obres). La producció simfònica i instrumental consta de:
-
41 simfonies, entre les quals destaquen:
-
Simfonia núm. 35 Haffner en re major, KV 385 (juliol-agost 1782),
-
Simfonia núm. 36 Linz en do major, KV 425 (novembre 1783),
-
Simfonia núm. 38 Praga en re major, KV 504 (finals 1786),
-
Simfonia núm. 39 en mi bemoll major, KV 543 (juliol-agost 1788),
-
Simfonia núm. 40 en sol menor, KV 550 (juliol-agost 1788) i
-
Simfonia núm. 41 Júpiter en do major, KV 551) (juliol-agost 1788);
-
-
concerts (27 concerts per a piano, 5 per a violí i diversos per a altres instruments)
-
sonates
-
música de cambra (duets, trios, quartets i quintets)
-
61 divertimentos
-
serenates com per exemple Eine kleine Nachtmusik
-
marxes
-
22 òperes, a partir de 1781, i després d'algunes òperes menors, arribarien els seus grans títols:
-
Idomeneo (1781)
-
El rapte del serrall (1782), singspiel, considerat per alguns la primera gran òpera còmica alemanya
-
Les noces de Fígaro (1786)
-
Don Giovanni (1787)
-
Così fan tutte (Així fan totes, 1790), escrites les tres últimes en italià amb llibrets de Lorenzo da Ponte
-
La flauta màgica (1791), en la qual es reflecteixen els ritus i ideals maçònics
-
La clemenza di Tito (1791).
-
Audicions
